I m’he fet gran. Només puc arribar a aquesta conclusió després de passar per diferents proves, etapes, i decepcions vàries durant aquestes setmanes. Poden ser que aquells capricis que abans em feien gaudir com un boig, ara no els hi trobo tan de gust.
D’uns mesos ençà que trobo les discoteques plenes de canalla, on la música no acompanya i els DJ’s no són pas el que eren. Només espero l’estiu per poder gaudir dels festivals, i de festes tipus “Brunch in the Park” on la gent té un estil més semblant al meu. És a dir, gent més gran.
Fa poc vaig anar a una calçotada, i sentia que la gent parlava el meu idioma: feina, viatges, nens, escoles i pressupostos, vaja, tot un cúmul de temes que, traient el vi que teníem sobre la taula, seria un dinar perfecte del meu pare quan jo era petit.
M’he fet gran i encara porto frescos els records dels jocs de pati de la presó.. ¡perdó! De l’escola on feia el batxillerat. Continuo portant els mateixos dubtes existencials que portava durant aquella època; aleshores em consolava pensant: “quan sigui gran segurament ja es resoldran sols”. ¡quina ingenuïtat! Soc un postadolescent atrapat dintre d’un cos de gairebé 55 anys.
Ara que he fet aquesta reflexió, m’he adonat de moltes coses que em passaven i que el meu subconscient probablement ignorava per estalviar-me el mal d’ànima: la temptació de certa gent en cedir-me el seient al metro, l’expressió: “perdó senyor” quan et fan una empenta involuntària, o les mirades de les dones amb nens al supermercat. ¡si soc per elles un contemporani i no m’havia adonat fins ara!
La pitjor part resideix en la part musical: ja comencen tots els meus cantants favorits a morir i a caure com fulles a la tardor: Chester Bennington, Chris Cornell, George Michael, Michael Jackson… i per fer-hi més mal, ja no fa mesos sinó anys de les morts. Ho porto molt malament.
Intento treure-hi profit, tanmateix la situació no m’ajuda gaire. No obtinc descomptes per ser jove, ni tampoc per ser vell (perquè no hi arribo). Tot és pagar, pagar i pagar, sense descomptes i si és possible, amb recàrrec. I ja si comences a comparar-te amb gent amb menys edat que tu, que de llarg han aconseguit aquells somnis que en el teu cas s’han quedat a mitges, la respiració se’t fa més pesada, l’esquena pesa més i només et ve de gust tancar-te a la teva habitació (perquè ni tan sols amb casa pots comptar).
Vaig llegir, com qui no vol la cosa, una frase d’aquelles de positivisme que tant de fàstic fan:
“Els 30 són la vellesa de la joventut; els 40 són la joventut de la vellesa”; doncs moltes gràcies. Ara ja em sento millor per ser jove dintre del grup de persones que ja li veuen les orelles al llop.
Ho sé i en soc conscient; aquesta rabiola se’m passarà tan bon punt m’adoni que les marques a la cara que comencen a sortir-me, la minvada capacitat de fer segons quins exercicis al gimnàs, i els mals continus que ja comencen a manifestar-se de mica en mica després d’una jornada d’excessos, són les pautes d’una època que ja és aquí i que he de començar no només a acceptar-la, sinó també a gaudir-la. Potser és moment de fer un procés de catarsi i deixar anar els desitjos de voler encaixar en una generació que no és pas la meva. Aquesta nova generació de mòbils, xarxes i memes d’internet, on guanyen una fortuna fent no sé pas quines coses a no sé pas quina xarxa social (he hagut de buscar què collons era Tik-Tok, i aquesta és l’hora que no li trobo sentit).
Passats els minuts d’escriure aquesta tirallonga, segueixo mirant de reüll als nens de 25 anys, molt més alts i atractius del que jo vaig arribar a ser, i els envejo els somnis que encara posseeixen, no els somnis en concret, sinó el fet que encara creuen que es mantindran. Ara, acabant el text, potser m’he adonat d’una qüestió: l’edat no depèn tant del número, sinó dels somnis que encara tens vius. És probable que m’hi hagi de fer un nou replantejament.